¿Qué es La Hoguera?

Artículos
     Antirracismo
      Guerra
      Antirrepresión

El Racisme Català en el camí cap a Europa
Jaume Balboa (jbalboa@escuelalibre.org)

Resum

Aquest article analitza el racisme que ve desenvolupant el nacionalisme català. Aquest nacionalisme, com tot nacionalisme, concep un món de divisió social on uns grups i individus s'atorguen a si mateixos drets i privilegis en el marc d'un territori més o menys definit, en contra d'altres grups socials que també s'hi assenten. 

Si econòmicament i socialment això implica l'existència de privilegis i privilegiats, en contra de la precarització social dels més empobrits, políticament es tradueix en la construcció d'una esfera de domini i de control (l'Estat Nacional), que necessita de la mentalitat racista per imposar-se. La dificultat del procés rau en què cal encaixar aquest projecte autoritari amb la construcció, també autoritària, de la Unió Europea. Si a primera vista pot semblar difícil i fins i tot contradictori, l'articulació és perfectament viable gràcies a les estratègies d'estratificació social i al paraigües que ofereix la doctrina de seguretat ciutadana per al desenvolupament dels instruments d'Estat. Ambdós projectes són, de fet, projectes d'Estat.

1. L'ESTAT DE LA NACIÓ O LA NACIÓ DE L'ESTAT

Els nacionalismes, així com els deus, s'han presentat al llarg de la història com elements justificatius de situacions d'opressió i de guerres d'expansió. Molt més complex es fa reflexionar sobre què és el nacionalisme i per què té la força de justificar tota situació d'injustícia, d'opressió i de tota forma de conquesta. De fet, no existeix cap definició estable ni consensuada sobre què és nació. Tal i com afirma Hobsbawn, “la característica principal de esta forma de clasificar a los grupos de seres humanos es que, a pesar de que los que pertenecen a ella dicen que en cierto modo es básica y fundamental para la existencia social de sus miembros (...), no es posible descubrir ningún criterio satisfactorio que permita decidir cuál de las numerosas colectividades humanas debería etiquetarse de esta manera” (Hobsbawn, 1990: p. 13). Així s'han generat múltiples definicions de Nació, com per exemple la d'Stalin, qui va teoritzar, per encàrrec de Lenin, el nacionalisme dins la tradició marxista. El mateix que va tancar la revolució "a un sol país"", en detriment de la visió més internacionalista. Passa, en tot cas, una cosa similar que quan ens parem a reflexionar sobre els déus: quin serà el vertader?

De fet, la relació entre déu i nació no és gens estranya. Com tampoc són coses tan diferents. Així, Josep R. Llobera ens parla de la relació entre Déu i Nació: "La nación, como una comunidad culturalmente definida, es el valor simbólico más elevado de la modernidad; posee un carácter cuasi sagrado sólo igualado por la religión. De hecho, este carácter cuasi sagrado procede de la religión. En la práctica, la nación se ha convertido en el sustituto moderno secular de la religión o en su más poderoso aliado" (Llobera, 1996: p. 10).

En tot cas, tant les Nacions com els Déus són dos construccions que operen necessàriament i exclusivament en la dimensió afectiva dels individus. Només tenen sentit des del mateix moment en què l'individu vol identificar-se com a pertanyent a la Nació o a una comunitat religiosa (per no dir secta), omplint la necessitat humana de sentir-se identificat i integrat a la comunitat.

És per això que la Nació es presenta a l'actualitat com una realitat immutable, que estaria sempre per sobre de les individualitats, i que existiria sempre fins al final dels temps. El nacionalisme treballa amb veritats absolutes, ressaltant la "nostra" vertadera Nació enfront de la "seva" falsa Nació. És exactament la mateixa disputa que embogeix els creients i els infidels del vertader i del fals Déu. Són, doncs, excel·lents maneres per generar espais simbòlics diferenciats, i no poden ser ni casuals ni causals. Més aviat responen a estratègies de construcció de mentalitats per a la legitimació de la separació-divisió social existent. Estratègies que busquen potenciar i ressaltar aquells elements o característiques que l'"altre" no posseeix, fins al punt d'arribar a l'irrealisme mitificat del folclore. Aquí apareix la història com aquella massa plàstica adaptable a les necessitats de la mística nacional. I, evidentment, el passat s'adapta a les imperioses necessitats del present, prolongant el passat nacional fins a temps molt més remots que l'aparició històrica del mateix nacionalisme.

I és que històricament les nacions actuals es van formar des del moment en què uns individus van voler definir-se (o identificar-se) com a Nació, i això no va existir fins el segle XIX amb l'emergència del liberalisme com a projecte polític, econòmic i social. La Nació apareixia com una concepció política nova: igualtat jurídica davant de l'Estat, posant punt i final als privilegis dels estaments feudals, i per alliberar terra vinculada i amortitzada, objectiu codiciat dels grans capitals generats a l'època moderna (els nous rics del moment). No serà fins a la segona meitat del segle XIX en què el nacionalisme muta vers una dimensió més culturalista (exemple aquest del nacionalisme català, o de l'espanyolisme de Cànovas del Castillo).

En el cas espanyol, no serà fins la Constitució de Cadis de 1812 en què apareix el concepte de Nació espanyola, en els termes polítics d'igualtat jurídica dels ciutadans davant l'Estat, i no encara culturals. Serà a partir del romanticisme i de la fragmentació dels grans imperis, ja a la segona meitat del segle XIX, quan apareix el nou nacionalisme culturalista, amb elements essencialistes ("hem existit des de sempre"), proclamant un passat i una cultura diferencial respecte d'altres nacions. I això es donava tant a nacionalismes amb Estat (Cánovas del Castillo) com aquells que en perseguien un, com el nacionalisme català, que començava a donar les primeres passes. Des d'aleshores, la història dels nacionalismes, així com les característiques dels fets nacionals, s'ha mostrat tan volàtil i adaptable com les innumerables i sovint contradictòries paraules dels Déus al llarg de cada tradició.

Així es pot afirmar que la nació no és, absolutament, res. Amb el concepte de Nació no es defineix ja cap projecte social ni cap forma d'organització diferenciada. És un concepte que s´ha tornat cada cop més buit, difús. És una construcció mental, de rellevància política, que ha anat modificant-se des del seu ús inicial fins a l'actualitat, adaptant-se als diferents contextos socials que s'han anat reproduint. La nació és, en tot cas, un espai simbòlic intencionadament limitat on es diferencia, a tots els efectes socials, un interior i un exterior. Aquesta volatilitat permet, precisament, usos pràctics que s'han demostrat molt rentables. Rudolf Rocker afirmava que “si el hombre puede crearse arbitrariamente la ficción de una patria ideal, eso no demuestra sino que las nociones de patria y nación son también conceptos ficticios inyectados en la cabeza del individuo y que pueden en todo momento ser desplazados por otras ficciones” (Rocker, 1949: p. 385). Ficcions que no fan sinó amagar que darrera el nacionalisme no hi ha sinó operacions de recerca de poder i de domini, des del poder i des del domini. I és l'únic aspecte realment comú a tots els nacionalismes i a totes les nacions de tots els temps ha estat la voluntat d'articular un Estat, és a dir, l'organització de poders. És per això que té tanta força el nacionalisme: al no ser res, pot ser-ho tot. És igual que quan es defensa un Déu: com que no es pot demostrar que no existeix, és que ha d'existir.

2. ESTAT I VIOLÈNCIA: LA GESTACIÓ DE L'AUTORITAT

Així, la Nació és una construcció mental que es projecte sobre un espai simbòlic, on l'única materialització real és l'Estat. Però, què és un Estat?

Tota forma d'organització estatal es fonamenta en tres pilars:

•  l'existència d'un robatori per part d'un sector social;

•  l'ús institucionalitzat de la força emprada en el robatori per, precisament reproduir l'espoli; i

•  la legitimació ideològica d'aquesta violenta situació.

És a dir, hisenda, guerra i adoctrinament. Aquests tres elements són inseparables, en major o menor mesura, en tot Estat o en tot projecte que tingui per objectiu la construcció d'un Estat. I és que l'objectiu últim és la fonamentació de l'Autoritat sobre la societat. I l'organització estatal no és res més que una cadena de comandaments, caps, directius (o la figura que es vulgui), obsessionats per imposar voluntats i decisions tant a la pròpia jerarquia organitzativa com a la societat que ha aconseguit dominar i controlar. I aquest és un fet que implica una acció institucionalitzada de subordinació dels individus, i que no pot ser sinó d'extremada i continuada violència.

L'existència i perpetuació de l'Estat depèn, així, de la necessària interrelació d'aquests tres elements, garantia de l'organització dels poders econòmic (aparells fiscals), militar (aparells repressius) i ideològic (aparells propagandístics). Benvinguts al Dret del poderós, que s'imposa prioritàriament per a) l'acció terrorífica mitjançant la policia-exèrcit; b) l'amenaça latent mitjançant el pes de la “Justícia”, ja sigui per providència divina o democràtica; i c) el projecte, senzillament, aniquilador mitjançant el sistema penal.

Però aquests tres pilars només conformen el marc necessari per garantir un únic propòsit: consolidar l'Autoritat. Però per perpetuar l'autoritat cal assegurar la reproducció de l'engranatge, gràcies a les lleialtats que s'assegura amb la institucionalització de privilegis que només gaudiran uns sectors socials determinats. Aquells, precisament, més interessats en l'articulació del poder. És per això que l'Estat és el sistema mafiós per excel·lència, i on l'exercici de l'autoritat no pot sinó anar acompanyada d'una crònica pràctica de corrupció, ja que d'ella emana la concessió dels privilegis catalogats com a Drets. Quan l'Autoritat es mostra incapaç de mantenir l'estructura de privilegis, o la fa excessivament asfixiant per a la majoria, és quan es produeix més fàcilment el seu qüestionament i la posterior caiguda, no necessàriament revolucionària.

L'autoritarisme necessita de privilegiats i, per tant, és inevitablement desnivellador a nivell social, fet que nega ja d'entrada la possibilitat d'una hipotètica igualtat entre els individus que han caigut sota el seu domini. Així, la funció estatal més important és la de garantir el funcionament del mecanisme de l'Herència de la propietat, recolzat per la Llei que sustenta el privilegi. Això no fa sinó evidenciar que qui no roba, està condemnat a l'obediència existencial. És per això que avui, com sempre, han caigut sobre els petits lladres les penes més inhumanes, mentre que amb els grans lladregots del sistema el procediment penal sempre s'ha mostrat més benevolent.

Per la seva banda, l'aparell ideològic és precisament l'encarregat d'oferir els elements necessaris de legitimació i d'autoconvenciment de la violenta situació. O, més clarament, és qui s'encarrega de sembrar la ignorància desitjada, generant tant les veritats inqüestionables (som una Nació, som una democràcia) com els “necessaris” enemics (històrics i nous, interns i externs), base del clima racista. La propaganda busca sobretot que els individus interioritzin el principi d'obediència, reforçant així les relacions de jerarquia i l'esperit de submissió a l'Autoritat.

És a dir, ha d'imposar el seu poder sobre els individus que sobreviuen al territori sobre el que actua. És per això que és el principal interessat en el desenvolupament de les tecnologies de guerra i de control de les activitats dels ciutadans, amb l'objectiu de mantenir l´ status quo i també poder mobilitzar-los vers les necessitats del poder. La voluntat dominadora fa que l'existència d'un Estat sigui essencialment incompatible amb la llibertat dels individus, i amb el desenvolupament de les seves facultats.

En definitiva, doncs, l'Estat representa una forma d'organització de base violenta, a partir de la qual es garanteix situacions de privilegi d'uns en detriment de la resta. I això només és temporalment sostenible si s'enforteix al màxim els principis d'autoritat i jerarquia, gràcies a algunes conviccions no qüestionables i a una situació de terror permanent. El nacionalisme, en totes les seves formes, ha servit perfectament a aquest objectiu estatal. Fins i tot el nacionalisme més revolucionari, ja sigui el burgès del XIX o el “comunista” del XX, ha elevat un sector social a la més alta jerarquia del “paisatge nacional”, desenvolupant els pilars de l'Estat per garantir i perpetuar la situació de poder, domini i control de què gaudeixen.

Passem a analitzar la situació de Catalunya, on persisteixen forces nacionalistes que reclamen, de manera més o menys manifesta, la construcció d'un Estat propi.

3. DEL "DRAMA" AL VICTIMISME: LES ARMES DEL NACIONALISME CATALÀ

És difícil precisar històricament quan comença el “drama” del nacionalisme català. Això perquè de catalans n'hi pot haver de molts tipus i pot no haver-n'hi absolutament cap. Perquè, què és un català? I un espanyol? I un europeu? Què determina què és un ser nacional? Un pot declarar-se en situació nacional (europeu, per exemple), però a la pràctica no té perquè tenir efectes de cap tipus. És el cas, per exemple, d'un individu que no disposa de documentació oficial, tot i que pot estar treballant de sol a sol, i per un període temporal força llarg. En canvi, un nadó de pocs dies és incapaç de declarar-se en cap situació, però en canvi pot arribar a posseir no només drets, sinó a més llargues extensions de territori. La diferència entre ambdues situacions no és altra que l'existència d'un Estat, que és en definitiva qui defineix, imposa i atorga la mística nacional.

I aquest és, de fet, el drama del nacionalisme català, i el seu únic objectiu. Com tot projecte nacional, es fonamenta en la diferenciació i l'exclusió privilegiada d'un sector social en un territori, que consideren el “seu” espai de domini. Com a projecte polític de dominació (estigui o no consolidat) rau en una visió conservadora i insolidària en l'acció sobre els individus i sobre els recursos.

La situació actual dibuixa una Catalunya (sigui l'extensió de territori que es vulgui) que gaudeix activament del desenvolupament de l'Estat de les Autonomies instaurat a partir de la Constitució de 1978. El problema radica que aquesta delimita que l'únic nacional jurídicament vàlid és l'espanyol. I en el procés actual de més rellevància política (la construcció europea) només és europeu aquell individu dotat de nacionalitat espanyola. Per la seva banda, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, dins aquests límits constitucionals de 1978, és el marc sobre el que ve operant el nacionalisme català, ja que obre les portes a allò que anomenen “autogovern”. Es presenta, en altres paraules, com una via, possibilitat, de construcció de l'Estat català a partir de la ruptura de les mateixes estructures estatals de les quals es participa. Però si ja s'és Estat, què es busca realment? I com encaixa aquest projecte en el marc de la nova macroestructura estatal europea, i del seu projecte econòmic? Quins són els objectius i l'estratègia reals del nacionalisme català?

L'objectiu essencial no és difícil de desxifrar. Totes les opcions polítiques i socials nacionalistes veuen com una necessitat immediata la reafirmació de l'Autoritat com a pas necessari per arribar a l'Estat propi. L'exemple més evident l'hem vist a la festa nacional (11 de setembre de 2005), on tres partits autoproclamats d'esquerra (PSC, ERC i IC, també coneguts com el Tripartit), han optat per allunyar la parafernàlia patriotera dels sectors populars i crear una litúrgia típicament estatal. Els grans protagonistes de la Diada no podien ser altres que el President de la Generalitat (Pascual Maragall, amb un complexe raquític de Calígula), acompanyat de la força bruta nacional (uns Mossos d'Esquadra pràcticament desplegats per tot el territori sota control de la Generalitat), i d'un bon sector de la cort cultural del poder, que li va posar la música.

Però com tot nacionalisme, el catalanisme necessita d'un enemic sobre el qui poder canalitzar odi i fòbia. Sobre el qui poder alimentar la mentalitat racista dels individus nacionals que han de donar sentit a la jerarquització i exclusió socials existents.

Però l'objectiu d'aquesta mentalitat excloent ha variat també segons els temps. Al llarg del segle XX el racisme i xenofòbia amb què operava el nacionalisme català es centrava contra la immigració arribada fonamentalment d'altres zones de l'Estat espanyol. Les diferents onades migratòries foren contrarrestades amb fortes dosis xenòfobes, amb l'objectiu de mantenir els privilegis de supervivència i l'estructura social fins aleshores vigent, tenint en compte que el timó de l'Estat no estava a les seves mans i no sempre es mostrava sensible a les preocupacions de l'oligarquia local. Actualment, com veurem més endavant, l'enemic està diversificant-se.

El que sembla no canviar en absolut és l'arma emprada per aconseguir la diferenciació i la separació social: la llengua. L'ús d'ella com element de ràpida d'exclusió social ha passat per diferents fases històriques, però en tot moment ha servit al racisme classista i excloent entre burgesia i classes mitjanes de la resta de població empobrida. És, doncs, un nacionalisme lingüístic, que aboca a afirmacions del tot estúpides, com per exemple les pronunciades per Pascual Maragall al dir que “El català és el nostre ADN” ( La Vanguardia , 28-11-2004, pàg. 51).

L'ús d'aquesta arma troba la legitimació en l'estratègia del victimisme: Espanya sempre ha anat contra els interessos de Catalunya, negant-li una suposada llibertat (caldria veure quina) i, ja més actualment, negant-li el seu “autogovern” com a poble amb fonaments històrics, lingüístics, culturals i tota la litúrgia que es vulgui. És a dir, el nacionalisme presenta una distorsió històrica a partir de la qual sempre hauria existit una nació catalana, però que el nacionalisme espanyol ha trepitjat i ha subordinat als propis interessos malvadament. I aquesta maldat espanyola adquireix la màxima expressió en la persecució de la llengua, objectiu d'aniquilació, es diu.

És, però, un victimisme estrany ja que no es reclamen ni l'alliberament de presos (exceptuant grups de tendències nacional-marxistes, amb presos “polítics” i que busquen diferenciar-se dels presos “socials” ) ni excessives millores socials més enllà de les que pot absorbir el capitalisme actual, sinó que la reivindicació nacionalista es centra en aspectes ja coneguts aquí: una hisenda pròpia, cossos repressius propis (per fi ja han aconseguit el desplegament dels Mossos!), i una major presència de la llengua i del ritus nacional als aparells propagandístics de l'Estat. Els elements necessaris per configurar el “paisatge nacional” sota domini de l'autoritat catalana, com hem vist.

És aquí on la història es posa al servei del nacionalisme, oferint els episodis de persecució i intents d'ofegament de la llengua com a instrument d'Estat. Són els casos, per exemple, de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, al segle XX, les quals van impedir l'ús del català com a llengua d'Estat. Però potser caldria recordar que Primo de Rivera va fer el cop d'Estat des de Barcelona i amb el recolzament no només de la burgesia catalana, sinó també de forces ara tan democràtiques i abans tan revolucionàries com el Partit Socialista i la UGT. Amb Franco, després de la Guerra Civil, també s'hauria de veure on estava cadascú.

El conte victimista s'iniciaria des de l'època del francomtat, passant per l'època de conquesta de la corona d'Aragó, època aquesta que acabaria per definir certs marcs reivindicats actualment a nivell de domini territorial per les forces polítiques. És curiós anotar que quan més a l'esquerra es posiciona una força política, més territori considera com a pròpiament català. És a dir, més territori inclou al paisatge nacional de domini estatal. A més sempre es deixa de banda precisament la zona d'Aragó perquè, es diu, no es parla català, mentre que els altres llocs sí. L'absurd del tema ha portat fins i tot a Pascual Maragall a plantejar la recuperació de l'espai econòmic de la corona d'Aragó, enmig d'un món globalitzat i en plena construcció de l'espai europeu. Sigui com sigui, l'època imperial serveix de referent històric ja que, fos o no un sistema salvatge de domini i explotació social, el que realment és important és que fou una època en que la malvada Espanya no dominava Catalunya. Segurament perquè cap de les dues existien com molts se les volen imaginar.

Sigui com sigui, aquest victimisme necessita una determinada visió de l'idioma: el català es presenta com un subjecte que té vida pròpia, i es veu amenaçat de mort per l'existència d'altres idiomes d'Estat, fet que suposaria l'eradicació d'una determinada manera d'entendre el món (visió culturalista). La força d'aquest argument rau en el fet que es separa la llengua dels individus que la parlen, ja que si es personalitza socialment es pot arribar a una perillosa conclusió: els sectors catalano-parlants gaudeixen d'una situació social més o menys privilegiada respecte altres grups socials, però privilegiada al cap i a la fi.

A més com a poder d'Estat que actualment és, té forta capacitat impositiva de la llengua a tot el marc institucional autonòmic, en l'exercici de l'autoritat contra la societat. El victimisme lingüístic serveix, doncs, per imposar la llengua socialment, però també demostra que aquesta està molt lluny de desaparèixer, com no es cansen de repetir. Per fer-se una clara idea, només cal presentar-se a unes oposicions a qualsevol cos o escala de l'ens autonòmic per comprovar que el català, més que un requisit, és un mur per a gran part de la població, especialment per aquells que han arribat més recentment.

I és que en el fons, el tema lingüístic serveix per amagar la realitat existent: la imposició lingüística assegura el manteniment de la jerarquització social, alhora que ofereix la necessària ficció d'una futura integració social, via l'idioma, al conjunt d'immigrants. En aquest sentit el president d'Unió Democràtica de Catalunya (J. A. Duran i Lleida) assegurava que la immigració suposa un risc de fractura social, i per això reclama que s'ha d'exigir als immigrants un esforç d'adaptació a la cultura catalana, i especialment a la llengua ( La Vanguardia , 5-11-2004, pàg. 24).

Però mentre s'obliga als immigrants a aquests “esforços”, els catalano-parlants corren vers les acadèmies d'idiomes a aprendre les llengües del poder europeu (anglès, francès, alemany...), ja que al cap i a la fi és el que realment està en joc: la vertebració de l'Estat europeu implica una nova ordenació de tots els poders. I el nacionalisme català, per mantenir l'estructura de privilegis sobre el territori, no pot sinó ser europeista, però amb certa autoritat. I d'aquí la persistent obsessió de fer del català llengua reconeguda a nivell europeu.

El victimisme té, doncs, resultats pràctics excel·lents, ja que impedeix tota autocrítica i cohesiona socialment. És per això que es fa molt necessària la seva reiteració continuada. Persistent.

Una autèntica ofensiva nacionalista on l'objectiu és prendre posicions i força als aparells ideològics com a força de poder, i on troba la màxima expressió en el món escolar i en el món oficial, tal i com és típic del nacionalisme lingüístic (moderat i poderós, és a dir, un nacionalisme d'ordre). Esgarrifa veure els plantejaments nacionalistes que s'aboquen sobre els nens i nenes, sense cap escrúpol ni respecte, insultant la seva intel·ligència i abusant de la natural mancança d'informació. Analitzant les propostes didàctiques de l'època franquista i les actuals, només percebem un intercanvi de conceptes buits de contingut, i d'herois i llegendes nacionals que exalten un passat gloriós sembrat amb terror i explotació. Quan es tracta de generar patriotes no es pot sinó sembrar ignorància.

Així ens trobem un panorama escolar on pràcticament el 10% dels alumnes del curs 2004-2005 han estat categoritzats com fills d'immigrants estrangers. D'aquesta manera s'ha engegat un pla d'actuació des de la Conselleria d'Educació, que es coneix amb el nom de LIC, i que defineix els tres objectius bàsics del pla: Llengua, Interculturalitat i Cohesió Social ( La Vanguardia , 12/11/04 pàg. 43). És de destacar l'objectiu interculturalista, totalment buit de contingut i que queda molt bé entre els altres dos objectius que, segons la situació social de l'alumne, anuncien un autèntic calvari i un recorregut replè d'obstacles socials.

Així doncs, la política estatal prima interposar el català entre l'alumnat i el coneixement. En altres paraules, pels nacionalistes del Departament d'Ensenyament és més important que aprenguin la llengua del poder i la cultura de la pàtria, que no pas buscar les estratègies necessàries per facilitar el desenvolupament de les capacitats dels alumnes. No fos cas que avantatgessin als fills propis en aquest salvatgisme competititu per al qual s'opta per reproduir. És, de fet, una qüestió d'interès d'Estat, com molt bé demostra l'interès dels polítics en mostrar contínuament la immigració com un greu problema nacional. Declaracions racistes com la de l'ex-president Jordi Pujol, alertant de què un excés de mestissatge pot provocar el final de Catalunya (del nacionalisme, deuria voler dir), no són sinó un dels continus discursos classistes i racistes que s'escolten a Catalunya. D'aquí uns anys s'acusarà fàcilment a aquests nens i nenes d'haver mal-après la llengua i mal-entès la cultura del país, fent-los responsables del fracàs social actual. I futur.

La pressió nacionalista, així, es fa notar especialment en l'àmbit educatiu, on es generen pràctiques tan absurdes i tan alarmants com inspeccions de l'ús de la llengua en les relacions interpersonals en instituts, així com el seguiment i control de l'idioma emprat pels professors a les aules, fins i tot les universitàries (veure, per exemple, la política lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona).

Respecte els mitjans de comunicació, la posició catalanista s'ha imposat amb total força, tot i que no sempre amb la llengua de poder (vegis, per exemple, La Vanguardia , òrgan al servei de la burgesia catalana, que encara es mostra poruga en canviar de llengua per una qüestió mercantilista, tot i que el seu públic és prou ben definit). De fet, només els mitjans amb subvenció o directament estatals s'expressen en la llengua catalana.

Tant és el relleu mediàtic del nacionalisme català, que no existeix cap formació de rellevància política que es defineixi com a no catalanista. Fins i tot el Partit Popular ha hagut d'adoptar certs elements catalanistes per no perdre espai en la pugna de l'electorat de Catalunya, ja de per si prou a la dreta. És un prova evident que la confrontació dels nacionalistes (tant catalanistes com espanyolistes) no deixa de ser un circ utilíssim per aglutinar verticalment, alhora que és un mètode eficient per empènyer els electors a les urnes. Discutir sobre les pàtries i els Déus és una bona manera per no arribar a les problemàtiques socials de fons.

4. LA DOCTRINA DE LA SEGURETAT: DE LA POR FINS A EUROPA

De fet, ni polítics ni rics es deixaran portar per sentimentalismes excessius més enllà de les rendibilitats electoralistes a curt termini. Són Estat, i com Estat no poden permetre's la renúncia, almenys ara per ara, del projecte d'una Gran Europa, ni a les seves potencialitats, tant a curt com a llarg termini. I, en definitiva, qui és Europa és l'Estat Espanyol. I qui està dins l'OTAN és igualment Espanya. És per això que les lluites nacionals internes dins l'Estat no deixen de ser un gran circ amb dos clares utilitats: a) focalitzen el debat social, esterilitzant-lo dels debats sobre temes socialment espinosos (mortalitat laboral, inaccessibilitat a l'habitatge, marginalització de diferents sectors socials, el gran fracàs educatiu, etc.); i b) canalitza odis socials vers objectius estranys que ajuden, a tots els nacionalismes, a mantenir la verticalització, la jerarquia i la desigualtat sobre la qual s'han estructurat en cada territori. L'odi a l'estrany no fa sinó enfortir l'autoritat que l'alimenta.

Així, doncs, davant què ens trobem? El dibuix sembla ser el següent: la dificultat sempre es troba en com integrar poders a l'elit de l'Estat. I l'Estat de les Autonomies ha permès a poders econòmics perifèrics tenir la plataforma política per accedir a la direcció de l'Estat. Fet no poc important a jutjar tant per la quantitat de recursos que l'Estat espolia com dels que es reben de la rica Europa.

I és que el procés europeu, a l'Estat espanyol almenys, presenta les següents característiques: econòmicament, la població s'ha hagut d'empassar totes les decisions preses a les altes esferes i poders ocults (vegi's la imposició monetària, per exemple); políticament, tothom hi aposta clarament, tot i el joc que ofereix la dialèctica democràtica (vegi's ERC el passat referendum consultiu del 20 de febrer de 2005, on Carod-Rovira no es cansava d'afirmar “Sí a Europa, No a aquesta Constitució”). Però l'element a tenir en compte és a nivell social, on està en joc l'estructura de privilegis resultant de l'horitzó europeu.

Avui per avui, Europa ha suposat un reforçament de l'estructura de privilegis existents, on els nacionalistes pugnen per recollir els beneficis del procés europeu i, a l'hora, han vist en ell un camp de projecció tant a nivell econòmic com social. La voluntat de crear una autoritat política pròpia ve donada per l'interès per mantenir-se com a poder econòmic per part de grans propietaris, industrials, inversors, i que són en definitiva els qui marquen el ritme del procés polític. Es recolzen en una classe mitjana atemorida i empantanegada davant els processos de precarització social inherents al procés de globalització. És el sector més fanatitzat nacionalment, on s'acomoden els discursos xenòfobs i racistes.

I és que en definitiva, són els qui troben en el nacionalisme un refugi covard, egoista i insolidari, volent imposar els criteris d'assimilació per a la integració a la comunitat nacional i/o catòlica. Es creuen en dret sobre el territori, perquè així ho professa la “història”, essent capaços de reclamar prioritats d'accessos als mitjans de supervivència per davant dels estranys que arriben i que s'instal·len en condicions lamentables, ja que provenen de cultures clarament inferiors, o si més no, subdesenvolupades.

En canvi, són els més obedients als realment propietaris del territori, dels amos del “paisatge nacional”. Independentment de si els realment amos senten cap mena de respecte per les nacions que construeixen a la mesura dels seus interessos, els nacionalistes aplaudeixen la defensa de la propietat de la terra (ja sigui privada o estatal), i defensen una ridícula democràcia representativa dipositant cada quatre anys les paperetes, de valor desigual, en les urnes de la vergonya. Són capaços també d'aplaudir guerres imperialistes quan es justifiquen com a “guerres humanitàries”, per tot seguit fer “caceroladas” quan se'ls diu que la guerra és il·legal. I parlen d'integració social (segons el bon sentit del cristianisme o del progressisme), quan no fan sinó desintegrar la vida social amb la seva exigència de privilegis propis sobre la resta.

I aquest és actualment el panorama desolador: un Estat fort com mai, amb les voluntats ciutadanes a remolc de la nova estructuració social, tot buscant garantir els privilegis europeus. No és casual: el projecte europeu resideix precisament en disputar-se els nous privilegis en joc, generant tota una macro-estructura d'autoritats i jerarques, que oferta alhora una nova ficció de possibilitats de promoció social. Arcadi Espada sintetitza brillantment la situació catalana: “Creo que vivir bajo un caudillaje colectivo acaba siendo extremadamente cómodo. Que procura todas las respuestas, incluso si las preguntas no han sido formuladas. No, no me fío: al fin y al cabo, vivir bajo caudillo es la única posibilidad de ser caudillo” (Espada en Archipiélago, pàg. 45).

Cal frenar, però, les pretensions dels immigrants, per si venen amb la mateixa inquietud treparista dels autòctons europeistes. Així, els nous immigrants se'ls busca concentrar i guetitzar, a l'hora que assegurar la seva divisió interna. Això requereix fortes dosis de racisme estatal, a través dels aparells ideològics de l'Estat, a l'hora que una nova doctrina racista, ja que l'aplicada als treballadors immigrants d'altres èpoques ja no és vàlida. No es pot acusar a un immigrant treballador d'Àfrica de formar part de l'estratègia perversa de l'espanyolisme per acabar amb la llengua catalana. Ja no és vàlid, tot i les constants proclames racistes explícites de personatges com Jordi Pujol, Heribert Barrera i Duran i Lleida.

El racisme és ja descaradament classista, sense valer-se d'excessius victimismes. I, a més, és un racisme del qual en participa igualment l'espanyolisme, segurament perquè es tracta ja del racisme purament europeu: és la necessitat de construir una identitat europea, un sentit nacionalista nou, que legitimi la nova macro-estructura estatal europea, la qual és un exemple insultant de decisions autoritàries, de base democràtica pràcticament nul·la i insignificant. Es tracta d'un procés emotivament complex (com crear una nova identitat nacional?), i socialment desastrós. És l'hora de la por.

L'estratègia de terror i de segregació social ve servida per la doctrina internacionalment acceptada des d'inicis dels anys 90 amb el Tractat de Schengen. Aquesta doctrina ve practicant-se mediàticament i policialment contra les noves migracions buscant una integració laboral de clara submissió, a l'hora que una distribució espacial que asseguri la guetització i la separació de les parts socials, facilitant així el control policial i els cops de terror. És l'èxit d'unir la paranoia d'inseguretat ciutadana amb la doctrina de lluita internacional contra el terrorisme. Els atemptats de setembre del 2001 a Nova York o dels de març de 2004 a Madrid no han servit sinó per alimentar la sensació d'indefensió, i molts es posen a córrer vers la boca del llop: l'Estat garanteix mà dura i seguretat.

El resultat és que els nous immigrants són, precisament, els qui cada cop omplen més les presons de tot l'Estat. Són sobre els qui recau el pes de la justícia pels més petits furts que són, en definitiva, els que atemoritzen les classes mitjanes. Així, es difonen informacions a tots els mitjans com que "2 de cada 3 detinguts a Catalunya són estrangers" (vegi's, per exemple, La Vanguardia , 5/10/2004, pàg. 35). Però no és l'estadística l'important en aquest tipus de notícies(ja sabem el "joc" que donen les xifres!), sinó per l'evidència de cap aquí està apuntant l'entremat mediàtic-policial, i la legitimitació que es persegueix. Cal no oblidar que la Generalitat de Catalunya, competencialment, és l'encarregada d'executar la política penitenciària de l'Estat. I és que el nacionalisme no nega ni replanteja de la necessitat del sistema carceler. Més aviat el necessita.

Un racisme que s'autoalimenta: mentre s'especula amb la precarització de la vida social (quants beneficis segueix donant l'especulació amb l'habitatge del pobre!), la situació de marginació augmenta, impulsant a més individus a caure en les xarxes d'explotadors sense escrúpols. La política europea en matèria migratòria és, a més, cada cop més preocupant: a la solució típicament policial-carcel·lària ara es vol potenciar la creació de camps de contenció d'immigrants al nord d'Àfrica. De moment s'ha engegat un pla pilot des de la Comissió Europea i l'Estat Holandès, conjuntament amb l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats (Acnur) per crear camps de concentració a cinc països (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània) al llarg de 18 mesos. La teoria parla de camps per gestionar els fluxos migratoris, però caldrà veure quina serà la pràctica real al llarg del temps ( La Vanguardia , 2/10/2004). Un pla que no ha hagut ni de passar pel parlament europeu.

A més, tot el terror social generat ve legitimant el procés de creixement de les forces policials a tot l'Estat, no només de les públiques sinó que també dels serveis de seguretat privats. Fins i tot el clima de terror ha permès en més d'una ocasió la presència de l'exèrcit al carrer, sense cap mena de veu en contra (per exemple durant la campanya de Nadal 2004-2005). I s'han incrementat les exigències de creació de més presons, sense més discussions. En això les discrepàncies entre els nacionalistes és nul·la. El mateix Carod-Rovira s'ha vist reclamant més Policia Nacional mentre continua el desplegament dels Mossos d'Esquadra. I tots han mostrat el silenci més absolut quan organitzacions com Amnistia Internacional, S.O.S Racisme i l'Observatori de les presons de la Universitat de Barcelona han denunciat i demostrat que a les presons i comissaries dels cossos policials de l'Estat es practica habitualment la tortura, la qual recau especialment sobre els immigrants més desemparats. Per contra, la consellera d'Interior, Montserrat Tura, anunciava després dels atemptats de Madrid de la creació d'un servei d'informació català, de “divisions especialitzades en investigació i informació” ( La Vanguardia , 10/3/2004, pàg. 18). I és que fou una excel·lent ocasió per tirar endavant mesures que atempten frontalment contra la llibertat dels individus. És la gran funció del terror d'Estat: la sensació de por generada aplana el camí per polítiques de repressió. És quan la seguretat afusella la llibertat.

A la xenofòbia nacional del nou racisme social, sembla sumar-s'hi el creixement esgarrifós de la pràctica religiosa. Esglésies, mesquites i altres centres d'oratòria il·luminada serveixen per cohesionar comunitats desgregades i perpetuar incomprensions i ignoràncies. En una època de creixent crispació social, reneixen els sacerdots predicant la paraula de déus paranoics.

Així, doncs, ens trobem davant unes lluites nacionals en el domini i construcció de l'Estat europeu, fet que genera noves lluites pel control del robatori social (hisenda), pel control del terror estatal i per l'adoctrinament sistemàtic de la població. Una lluita d'elits amb el suport de l'atemorida classe mitjana, que veu en el nacionalisme un mur de contenció social davant la immigració. I, a l'hora, la victimització nacional és un antídot pels remordiments del racisme classista que aquest ser nacional exercita conscientment. Al racisme generalitzat se li afegeix el de les classes més baixes, que es tornen racistes al patir directament els efectes de la doble marginació: la seva i la dels nous immigrants.

Així es desplega un horitzó preocupantment racista, alimentat dia rera dia per un gran ventall de periodistes, intel·lectuals, sacerdots de tot tipus, professors d'universitat, mestres d'institut, d'escola. Un gran desplegament de la mística nacional i democràtica a través de no pocs mitjans, tots ells emotivament vinculats a les fàbules d'ordre, seguretat i protecció. I és que quan més fort es fa un Estat, més dèbil ha de trobar-se la societat.

BIBLIOGRAFÍA

- ESPADA, Arcadi: El Caudillo Colectivo , en Archipiélago: Cuadernos de crítica de la cultura , Núm. 24, 1996.

- HOBSBAWN, Eric (1990): Naciones y nacionalismos desde 1780 . Crítica, Barcelona, 216 p.

- LLOBERA, Josep R. (1994): El Dios de la modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa Occidental . Editorial Anagrama, Barcelona, 302 p.

-ROCKER, Rudolf (1949): Nacionalismo y cultura . Editorial Reconstruir, 529 p.